divendres, 30 de maig de 2014

 Instal·lació vertical & bosseta de La Caca d'Or:




El què i el com és potser l’origen d’aquesta obra, o potser és l’origen de tot plegat. Prioritzar sobre un dels dos termes és arriscat, i sovint, inútil. Sempre preval en allò que veiem, observem i coneixem una de les dues característiques, ma mai menysprea i anul·la l’altra, ja que són indissolubles.

Si llegim la poesia de Gabriel Ferrater Tres llimones apreciarem la seva extremada bellesa però en el fons parla senzillament de tres llimones, o almenys això ens fa creure. Podríem dir que la bellesa, en aquest cas i en molts d’altres, és en sí mateixa un valor de contingut, una raó suficient i autònoma. També succeeix que si veiem un documental amb mitjans pobres però amb un gran missatge direm que el què abraça el com i fins i tot l’embelleix.

I aquí donem pas a l’estètica, però si fem cas a Edmund Burke, hauríem d’oposar-nos a la bellesa com a proporció, destacant noves qualitats com la petitesa, la delicadesa, la varietat, la puresa, l'elegància, etc. El gust, com la bellesa, és una experiència gradual, que es pot educar, però que no es pot reduir a una mesura reglamentada. Si agafem la idea de Burke, en aquest cas direm que ens interessa la reacció que l’obra produeix en l’espectador, fruït de la reacció que l’artista va tindre davant unes regles de l’art imposades.
 
Quan fa temps el Senyor X, crític d’art i galerista va entrar al taller d’Amadeu Anguera, amic i company d’aventures de Jordi Llort, poc es pensava que provocaria en l’artista un efecte advers a tot allò congelat, quadrat, poc imaginatiu, hermètic i avorrit. La frase dogmàtica del galerista fou: “-Molt bones idees, però no treballes amb materials nobles, una brida més petita que l'altre, un cargol que desentona, ...diguem que no es pot exposar.”

L’enginy, la genialitat, la sorpresa i la meravella no es poden permetre ser pobres, segons el Senyor X, sinó que han de néixer en un ambient ric, ple d’oportunitats i amb abundància de materials nobles a disposició per a treballar, ja que si no és així, quedarà sempre tancada en tallers rònecs, sentint-se marginades per la seva poca bellesa tot i que en elles resideixi un punt de genialitat.

Ja va criticar durament Piero Manzoni quan l’any 1961 va exposar la “Merda d’artista”, en aquella ocasió la crítica també era clara, però diferent de la que  expressa Jordi Llort, en aquella ocasió Manzoni critica el mercat de l’art, en el que la simple firma d’un artista amb renom produeix increments irracionals en la cotització de l’obra.

Avui però Jordi Llort, a diferència de Manzoni, critica l’exigència d’una superioritat del com. Amb una gran dosi d’ironia, utilitza l’espuma de poliuretà en contra d’un material noble que no posseeix, crea la caca d’or en contraposició a l’obra creada amb material noble però totalment buida de significat, en contra de l’obra exposada a la galeria pel simple fet de encaixar dins la ment quadrada del galerista. Llort juga, i juga a divertir-se i a fer partícip a tothom. L’art pot ser popular, l’art pot ser denúncia, l’art pot ser al carrer, l’art és lliure i és per això que Llort ens ofereix experimentar amb ell l’acció d’enganxar caca d’or allà on ens sembli més oportú deixar una crítica ver l’establer, vers el dogmàtic, vers allò que representa una societat sorda i estancada que es podreix lentament.

TEXT: Maria Roig Alsina







LLOC: Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus.
INFO: Cicle Poètiques de la resistència. Amb Pilar Lanau, Rufino Mesa i Jordi Llort.
DATA: Fins el passat 30 d'Abril de 2014.